L’espai que avui ocupa el barri barceloní del Poblenou fou durant molts segles una zona humida i pantanosa, on abundaven les aus aquàtiques i migratòries. Fins al començament del segle XVIII, en aquest paisatge de marjals i terres baixes poques persones s’hi atrevien a viure. El paludisme encomanat pels mosquits que es reproduïen en les aigües embassades els servia d’avís. Topònims com la Llacuna, el Joncar, la Granota o el Prat de les Febres recorden prou bé les característiques de l’indret.
Quan a l’època medieval es constituí la parròquia de St.Martí de Provençals, els aiguamolls restaren inclosos dins del seu terme. En virtut d’una concessió reial, el municipi barceloní va obtenir el seu aprofitament com a pastures per al bestiar, destinat a l’alimentació de la ciutat,. Per aquest motiu, aquesta zona es conegué aleshores com les "herbes de llevant". A més de pastors, també s’hi podien veure pescadors, rajolers i caçadors. Els seguiren els pagesos de St.Martí que anaren ocupant parcel.les. Les sanejaren, plantaren i hi aixecaren masies. Les autoritats municipals tractaren d’impedir, sense èxit, la transformació de les pastures en terres de conreu. El segle XVIII, es legalitzà la privatització de les terres.
Pel fet de ser poc poblat, un sector del litoral martinenc esdevingué, els segles XVIII i XIX, camp de pràctiques dels artillers. El topònim "Camp de la Bota" ens recorda el fet.
A mitjan segle XVIII aparegueren els fabricants d’indianes, teixits de cotó estampat que, en un segle, acabaren desplaçant els pastors i reduint les terres de conreu. Per a la fabricació de les indianes, abans de ser estampades, les teles havien de ser humitejades i esteses al sol per tal de blanquejar-les. Per a aquest treball calia molt espai i aigua, necessitats que es cobriren amb escreix a les extensions de St.Martí. Però la colonització de les terres creà conflictes amb els ramaders i l’ajuntament barceloní.
En aquest mateix segle, l’ajuntament barceloní decidí ubicar als erms de St.Martí el llatzaret o "casa de la quarantena", on havien de sotmetre’s a observació les mercaderies i viatgers sospitosos de ser portadors d’epidèmies.
El primer recinte del Cementiri de l’Est fou creat el 1774 pel bisbe Josep Climent, però fou enderrocat el 1813 per les tropes napoleòniques. La seva reconstrucció arribà el 1816 sota el projecte de l’arquitecte italià Antoni Ginesi, que hi emprà un sobri llenguatge neoclàssic, ple de referències a l’antic Egipte. El creixement demogràfic i els canvis socials de principis del segle XIX obligaren a ampliar el recinte el 1849. A més de la nova fesomia, el cementiri passà a reflectir la societat de classes. Els arquitectes i artistes destacats aquell moment construïren els panteons i les escultures.
La revolució industrial a St. Martí començà el primer terç del segle XIX. La proximitat a Barcelona, la facilitat i l’abundància d’aigua, la barator dels aliments, de l’estatge i dels terrenys, donaren un gran impuls a la fabricació, triant el pla martinenc per establir les indústries. St.Martí es distingí en activitats com el blanqueig, estampat i tintoreria. Aparegueren nous processos de fabricació que requerien una tecnologia força mecanitzada, com ara el vapor.
Alhora, necessitaven una considerable mà d’obra. El desenvolupament industrial comportà -doncs- un paral.lel creixement demogràfic i, amb ell, l’edificació de més cases. Fàbriques pioneres foren Achon i Ricart, a la dècada dels 40.
Cap a la dècada de 1840-50 la concentració d’habitatges sorgida al sud del terme de St.Martí fou batejada popularment com a Taulat o "Pueblo Nuevo". El 1855, Ildefons Cerdà es refereix al barri dient-li Icària, influït com estava per companys que intentaven crear una comunitat de regust socialista utòpic.
Des de Barcelona, el principal accés a aquest nou barri era el passeig del Cementiri, obert el 1839. De seguida, els industrials del sudest de la ciutat hi van veure possibilitats d’expansió. Amb els anys, el passeig -futura Av.d’Icària- serví per fer entrar a Barcelona els vins i aiguardents que venien de fora, i a més esdevingué el nucli de confluència del naixent ferrocarril. El 1848, va néixer el primer de tot Espanya, la línia de Mataró que travessava els terrenys de la platja deserta del Poblenou.
El 1854 es va obrir el carrer de St.Joan de Malta, que en realitat era el camí natural de St.Martí cap a la platja. I per la mateixa època es va fer, al sector del Taulat, la plaça Isabel o -des del 1868- Prim.
Els anys 70 -lligat a la desaparació de la Ciutadella militar i al canvi polític-, el nombre de fàbriques va créixer vertiginosament, i amb elles, la població i els habitatges. Al costat de les noves factories es van formar ben aviat nous nuclis urbans, com ara el barri de la Plata -entre els carrers de Wad-Ras i Badajoz- i el d’Icària, al sud de l’Av.d’Icària. S’hi sumaven el nucli central del Poblenou, articulat al voltant de la Rambla i de Marià Aguiló, entre el carrer Pere IV i el Taulat. El 1886 s’urbanitzà com a rambla el passeig del Triomf, nucli urbanístic però també social i associatiu del barri.
D’entre les diverses indústries que es van instal.lar a finals del segle XIX, en destacaven algunes prop de l’Av. d’Icària, com ara la Teneria Barcelonesa, prop del Bogatell, i el Gas Lebon.
S’hi ubicaren també magatzems de dipòsit -com Crédito y Docks- magatzems de vins, fabricants d’aiguardents -com ara Martini & Rossi i Can Bardina- i farineres -com El Progreso, Folch i Albiñana, La Perfección i Can Gili-. St.Martí esdevingué la capital del segment modern de la indústria farinera espanyola, gràcies a la proximitat del port i la densitat de la trama industrial.
Els boters abundaven al barri de la Plata, habitat especialment per immigrants valencians i aragonesos.
Més tard, al voltant de l’Av.d’Icària s’aixecaren Can Rocamora -fàbrica de sabó i espelmes- i la fàbrica de mosaics Escofet.
Pel que fa al barri en general, entre totes les indústries destacava la tèxtil, sobretot la dedicada a les filatures i ram de l’aigua. És el cas de Ca l’Arañó, Can Felipa, Can Saladrigas, l’Escocesa, el Cànem, Torelló, Can Janas, Muntadas, Casas i Jover, Can Forasté, Juncadella o Ferrer i Vidal. Al ram del metall destacaren Can Girona, Can Torras i Rivière. D’altres rams foren els de les adobaries, el químic i el de l’alimentació; en aquest darrer cal esmentar Xocolates Amatller i Olis Basseda. El paisatge industrial el completaven nombrosos petits tallers i fàbriques mitjanes.
En els espais que deixaven aquestes grans indústries -que sovint tallaven els carrers- s’aixecaren edificis d’humils habitatges, generalment mal construïts i amb deficients condicions higièniques. Les epidèmies de còlera, tifus o verola, que fins ben entrat el segle XX, produïren gran mortaldat, eren moneda corrent, i trobaven terreny adobat en les humils i poc higièniques vivendes dels obrers.
A això cal afegir la manca d’enllumenat de gas als carrers, l’existència de pous negres i dipòsits de latrines que -juntament amb els fums de les xemeneies- empudegaven l’ambient i produïen problemes per a la salut. També mancaven lleis contra el llançament de deixalles, així com transports públics i escoles. La convivència dels habitatges de la gent amb les fàbriques era força difícil pels perjudicis que aquestes els ocasionaven.
Les condicions laborals i de vida dels treballadors i treballadores eren força precàries: Llargues jornades de treball, sous baixos, treball de dones i infants, inexistència d’ajuts per malaltia o invalidesa, o jubilacions; àpats insuficients, falta d’higiene, d’escolaritat... Problemes que les cròniques crisis econòmiques agreujaven.
Els anys 70, els obrers més conscienciats s’havien organitzat: uns participaven en les naixents associacions de treballadors, i altres, als ateneus obrers.
La resta de la població la conformaven la classe mitjana de comerciants, empleats qualificats, propietaris i petits industrials, i una classe acomodada d’industrials més importants que vivia a la rambla.
En una barriada treballadora com la del Poblenou, el cooperativisme tingué forta implantació. El 1876 va néixer L’Artesana i el 1890 La Flor de Maig, que arribaria a ser una de les cooperatives més importants del país, fins i tot amb granges pròpies a Cerdanyola.
Les cooperatives de consum eren muntades i gestionades pels obrers mateixos, que intentaven ajudar-se comprant menjar a preu més econòmic, i també en el camp cultural i social.
Amb el sentiment de saber-se desatès l’ajuntament de St.Martí, davant dels seus problemes, no té res d’estrany que es formés un moviment segregacionista, ben propi de l’època. Així fou com, el 1851, el Poble Nou reclamà la segregació, aconseguint-la el 1870, encara que la Diputació anul.là l’acord.
El 1897, St.Martí de Provençals i altres poblacions del Pla foren agregades a Barcelona. El Poblenou passava a ser un barri més de la ciutat-comtal.
Per la seva banda, el Poblenou comptava amb vuit barriades que tenien personalitat pròpia: la Llacuna, el Taulat, la Plata, Trullàs, la França Xica, el Darrera el Cementiri, Pequín i el Somorrostro. Aquestes darreres barriades es tractaven en realitat d’indrets amb barraques ubicades al llarg del litoral poblenoví.
La del Darrera el Cementiri es trobava -com el seu nom indica- entre aquest i la via del tren.
Pequín era als límits amb St.Adrià. Sembla ser que el van aixecar famílies orientals que havien emigrat de les Filipines el 1870.
El Somorrostro, que va néixer amb la immigració provocada per l’Exposició Universal de 1888, s’estenia entre la Barceloneta i el Gas Lebon. En aquest indret naixerà la ballarina Carmen Amaya.
El Poblenou ha disposat d’entitats recreatives que omplien el poc temps de lleure dels seus habitants, en una època en què els transports eren pocs i cars per als veïns, proletariat en la seva majoria.
La Societat Recreativa i Cultural l’Aliança es va fundar el 1869. La seva primera seu va estar al carrer Wad-Ras. El 1884 estrena un nou local a la Rbla.-Wad Ras. El 1905, ampliant el ventall de manifestacions culturals, lúdiques i esportives, s’inicien les projeccions de cinema. L’edifici va ser transformat per un altre de més important el 1919.
Anys després, fruit de les diferències polítiques entre els socis, s’acorda la construcció d’un de nou, el Casino l’Aliança, del 1929, obra de l’arquitecte Amadeu Llopart.
L’Ateneu Colón fou fundat el 1889 per una penya d’amics.
El 1910 es fundà el Centre Moral i Cultural que, al principi, es deia Centre Social.
Com a barri obrer, el Poblenou heretà el missatge d’en Clavé i les seves corals: L’agrupació més antiga fou "El Sabre de Plata", fundada el 1896. Unes tenien el seu estatge social propi i d’altres s’aixoplugaven en un bar o en el marc d’una entitat.
La vida esportiva també hi ha estat força present. El 1909 naixia el Júpiter, club de futbol. El seu nom venia d’un aerostàtic guanyador d’una d’aquelles curses de globus inflats amb gas que es van fer populars a la primera dècada del segle. El camp del Júpiter es trobava a la cruïlla de Lope de Vega i Llull. El 1931 aquesta entitat va fer un homenatge a Francesc Macià, president de la Generalitat. Altres formacions esportives foren la Penya Ciclista i el Club Atlètic Poble Nou, ambdues del 1929, i el Gladiador, del 1932. Arran d’una escissió del Júpiter, el 1916 es creà l’Agrupació Excursionista Icària. La seva primera seu fou a la rambla, per passar després a instal.lar-se al carrer Llull.
El 1930 va constituir-se el primer club de natació del barri, el Club Natació Poblenou. I sense constituir cap entitat, el 1912 s’obrí la societat de banys de la Mar Bella amb l’esperit de fomentar les activitats a l’aire lliure. Presumia de ser "la platja més neta de la zona marítima de Barcelona".
Pel que fa al món polític, els republicans havien tingut de sempre un gran predicament a St.Martí. Els vells republicans i els nous -els radicals d’en Lerroux- arribaren a tenir força locals arreu del barri. El 1912, la recent creada CNT tingué alguns dels seus nuclis primerencs al Poblenou.
Un barri obrer tradicionalment castigat per la injustícia social, difícilment podia escapar-se de l’esclat revolucionari que es va estendre per Barcelona al llarg de l’anomenada Setmana Tràgica, el 1909. La crema d’edificis religiosos dominà el carrer. Foren cremats el convent de les Franciscanes -escola per a les filles de bona família-, a la rambla, i la comissaria de policia.
Entre 1912 i 1923 Barcelona patí temps durs caracteritzats per les vagues i els atemptats, alguns dels quals tingueren lloc a St.Martí. El cop d’estat del general Primo de Rivera va aportar al Poblenou, entre altres coses, divisions entre els propis veïns. És el que va passar a l’Aliança vella, quan una part dels socis va fer costat al dictador, provocant que els dissidents obrissin una nova seu a la vora.
Entre els veïns oposats a la política antiobrera i anticatalanista del nou règim hi ha via el jove escriptor Xavier Benguerel que, el 1924 i juntament amb Salvador Roca, van fundar la revista "Poblenou", que serví de defensa de les postures catalanistes del barri durant la dictadura.
Durant els anys 20 s’obriren humils passatges, alguns carrers i s’aixecaren ponts. Malgrat tot, les fàbriques i l’antiga xarxa de petits carrers continuaven tallant els grans, projectats per Cerdà.
El 1931, sota la República, el Poblenou era alhora un barri republicà i anarquista. En les fàbriques i tallers, el sindicat majoritari era la CNT. Els oficinistes eren del CADCI i de la UGT. La crisi social i econòmica d’aquest període ocasionà nombrosos conflictes laborals.
Els fets d’octubre de 1934 també tenen el seu ressò al barri.
A les eleccions del 1936, els candidats del Front Popular d’Esquerres aconseguiren a St.Martí 23 mil vots.
Al Poblenou, juntament amb els nuclis tradicionals republicans i llibertaris, hi apareix un nou partit: el Bloc Obrer i Camperol.
Quan esclata la Guerra civil, el 18 de juliol de 1936, la resposta del Poblenou no es fa esperar. Un barri tradicionalment obrer i d’esquerres, en el qual vivien o treballaven els principals dirigents anarcosindicalistes, prengué part activament en l’aturada de la rebel.lió feixista. Els veïns hagueren de patir l’horror dels bombardejos, a més de la fam, el fred i la por.
Amb el triomf del bàndol franquista el 1939, la postguerra encetà al barri un llarg període caracteritzat per l’escassetat, la repressió i la manca de llibertats. El règim totalitari ultraconservador provocà un retrocés important en tots els camps.
Malgrat les millores que el procés col.lectivitzador havia introduït en algunes empreses durant la guerra, el retorn dels propietaris suposà la depuració, l’acomiadament o la denúncia de molt obrers. Alguns havien marxat a l’exili, d’altres restaren amagats i molts foren reclosos en presons, com la fàbrica coneguda com "el Cànem". La vida política oficial sota el franquisme tingué un únic color: el blau de la Falange i del Movimiento Nacional.
A pesar de la repressió, l’activitat política i sindical no fou totalment estroncada. A l’ombra de la clandestinitat, uns quants militants continuaren la seva lluita.
Els regidors municipals representaren els interessos polítics del règim. La major part procedia de les files falangistes, i alguns d’ells tenien interessos econòmics en el mateix districte.
Malgrat l’escassetat i el racionament de la dècada dels 40 i 50, cada any -pràcticament des d’acabada la guerra-, els veïns oblidaven per uns dies la penúria del moment i s’aplegaven per celebrar la festa major, la qual es movia en dos nivells diferents: la programada per la Comissió oficial i la que la gent del barri feia en els seus carrers. Hi havia uns premis en metàl.lic –entre 400 i 1000 ptes.- concedits per la comissió als carrers més ben guarnits. De vegades es comptabilitzaren fins a 17 carrers adornats, i els que més sovint van tenir premi foren, entre d’altres, el passatge Cantí i els carrers Llatzaret, Marià Aguiló, Amistat i Guillem de Llúria. Durant la festa els veïns organitzaven balls, sardanes, berenars, pallassos, concursos de cantants, varietés... Era l’autèntica festa!
La Comissió oficial organitzava concursos-exposicions de pintura i repartia els "Premios a la virtut, al trabajo y al amor patrio"; distribuïa diners als necessitats i organitzava un berenar per als nens del Centre de Protecció de Menors. Per la seva banda, les entitats celebren les seves pròpies activitats de festa major.
Els anys 60 el Centre Moral, a més de les habituals representacions teatrals a càrrec de la seva secció, organitzava el famós Trofeu Mans, concurs de cinema amateur.
A l’Aliança es lliuraven els Premis St.Martí. El Consell del Districte els atorga a persones o entitats que han destacat en la seva tasca envers St. Martí.
La festa del "Pa amb vi i sucre" esdevingué un dels moments més assenyalats quant a participació veïnal. La Rambla era la confluència de les diverses generacions, que s’aplegaven durant un dia per celebrar un dels actes més tradicionals.
Durant la festa major de 1960, s’inaugurà l’escultura anomenada "L’adolescència", de Martí Llauradó.
El 1939, totes les entitats amb un marcat caire polític havien quedat esborrades del mapa. Només restaren les més arrelades. No cal dir que aparegueren les lligades a Falange i al sindicat vertical, que s’aprofitaren d’algun vell edifici, com ara el de l’Aliança vella.
La vida cooperativa mai no recuperà la força que havia tingut abans de la guerra. La Flor de Maig va desaparèixer.
El 1950 s’inaugurà el nou edifici del Centre Moral i Cultural. Justament la dècada dels 50 fou la de més esplendor per a les societats culturals. Es feia teatre amateur al Centre, a l’Ateneu, a Pau i Justícia i a l’Artesana. El teatre professional tenia lloc al Casino i a "Can Descanso". I en tots s’hi feien balls.
La tradició coral seguia dempeus, distingint-s’hi l’Orfeó Virolai que durà catorze anys.
Neixen nous clubs esportius i el 1960 es construeix la piscina del Club Natació Poblenou.
A principi dels anys 40 només existien al barri les parròquies de Sta.Maria del Taulat, St.Francesc d’Assís -ambdues cremades en esclatar la guerra- i la del Sagrat Cor, que es pogué salvar per les gestions realitzades pel seu rector.
La reconstrucció de St. Maria s’inicià el 1945, enmig d’una cerimònia. L’obra es finançava mitjançant les aportacions voluntàries de 200 subscriptors, entre els quals hi havia particulars i empreses. El seu rector, mossèn Pius Bosch, hi treballà de valent, tot i que l’impuls final el donà el seu successor, mossèn Joan Planà. Mentre van durar les obres, el bar del Centre Moral serví de temple. L’abril de 1950 l’església fou consagrada.
Durant els anys 50 es crearen dues noves parròquies: St.Pancraç, el 1954, i St.Bernat Calbó, el 1956.
L’església nacional-catòlica de la immediata postguerra donà pas a principis dels any 50 a una nova generació sensible a les qüestions socials.
Els anys 60, arran del Concili Vaticà II, l’església s’obrí més al barri tant a nivell pastoral com social: es creà el Moviment Infantil, amb activitats educatives i lúdiques.
A més de les celebracions habituals al carrer, com les processons de Divendres Sant i del Corpus, una activitat tradicional de l’Església del barri era l’atenció envers els malalts i invàlids, i el seu acompanyament cap a Lourdes. Els malalts es reunien al vestíbul del Centre Moral i Cultural. Havien decidit anar a Lourdes per demanar la intercessió de la Mare de Déu. Aquests viatges es segueixen fent al llarg de moltes dècades.
Fou també l’època en què sorgí la revista "Quatre Cantons", editada a partir de 1963, sota l’aixopluc de Sta. Maria.
Els anys 50, les classes populars comencen a plantar cara a la política social i econòmica del règim. Si la dècada s’encetà amb la vaga de tramvies, a finals de la dècada dels 50, a les empreses Hispano Olivetti, Vicente Illa i algunes altres hi hagueren aturades importants provocades per la davallada econòmica motivada per l’estabilització i l’inici de la crisi del tèxtil.
Les condicions de vida dels treballadors eren precàries. Els preus dels articles anaven pujant a un ritme més accelerat que els salaris, i el poder adquisitiu dels obrers durant aquells anys era força baix.
La davallada econòmica va fer que moltes grans indústries pleguessin, sovint mancades de matèries primeres o de combustible, però també per l’empobriment d’amplis sectors de la població i per la impossibilitat d’exportar. Era un fet freqüent que les grans fàbriques en crisi, com ara Can Folch o Can Saladrigas, dividissin les naus en petits espais que llogaven. És l’època en què s’estenen petits tallers i apareixen obradors tèxtils on es treballa manualment. És, també, el moment que apareixen petites empreses d’economia submergida.
Els anys 60 foren l’època econòmicament més estable. Tot i així, la conflictivitat augmentà: el 1962, per exemple, s’encetà un conflicte a Can Girona per la reclamació d’un salari mínim especificat. Foren també els anys de la reconstrucció del sindicalisme de classe.
La factoria d’Iberia Radio quedà destruïda el 1971 per un incendi, en què moriren tres bombers. Això desencadenà un conflicte entre l’empresa i el personal. Dos anys després, l’Olivetti també patí un conflicte laboral.
El 1974 s’anuncià l’obertura del carrer Pallars, que afectava alguna de les instal.lacions de Can Felipa. Per aquest motiu, Càtex acomiadà 72 obrers que treballaven a la nau afectada. Un any després, l’empresa feia expedient de crisi i es traslladà fora de Barcelona.
Durant la dècada dels 70 el Poblenou patí fortament la crisi del sector tèxtil i va veure com moltes de les seves empreses desapareixien, deixant sense feina centenars de treballadors.
El 1973, una aturada de Mototrans acabà amb 25 treballadors acomiadats, i una altra a Frigo amb 13 despatxats més. Durant el 74, Letona es negà a acceptar les millores salarials demanades pels obrers, que deixaren de fer hores extres. El resultat fou l’acomiadament de 140, dels quals 27 restaren definitivament al carrer. El mateix any es produïren tensions a S.F.Vila. El 1976, milers d'obrers del metall anaren a la vaga: lluitaven per unes condicions socials més justes.
Al llarg dels anys 40 i 50 les intervencions urbanístiques al Poblenou foren summament puntuals, i es limitaren a l’obertura de carrers que restaven tallats per fàbriques i a la construcció d’alguns blocs d’habitatges.
Al passeig Calvell s’hi construïren entre 1953-56 els blocs del Patronat Municipal de l’Habitatge. Fins el 1965 no s’obrí la Rambla fins a aquest passeig.
La tanca que limitava les vies del tren fou una de les principals barreres urbanístiques que aïllaven el barri i li tallaven el pas al mar.
El dia de Nadal de 1962 el barri apareix cobert de neu.
Fins els anys 40, a la Mar Bella hi havia dos establiments de banys i nombrosos dels anomenats "merenderos". Lentament l’espai entre aquests i les vies del tren va ser ocupat per barraquistes que, a més de la misèria, havien de suportar els temporals de mar, com els dels anys 1947, 48, 51 i 53 que van endur-se barraques i platja, sovint amb el cost de vides humanes.
No va ser fins que el desgast produït per l’aigua arribà a tocar les vies, que les autoritats hi posaren remei, fent una vorera de pedres paral.lela a la costa i espigons.
Durant un munt d’anys la platja com a tal deixà d’existir, i es convertí en un immens abocador de runa i deixalles. Les restes de nombrosos enderrocs de Barcelona o rodalies acabaven a la platja, que anaven formant pisos premsats de terra i runa, i que es barrejaven amb les closques i minerals que les onades arrossegaven fins a la sorra. Un paisatge erm i trist que es completava amb les fogueres que s’hi encenien per cremar deixalles. Buscadors de metalls, captaires, pescadors i solitaris era l’element humà predominant.
El 1966 uns 3 mil barraquistes del Somorrostro foren traslladats, per una anunciada visita de Franco a unes maniobres navals.
La recuperació no arribaria fins el 1981 amb la democràcia.
L’augment demogràfic causat per les grans immigracions durant el franquisme va fer créixer el ja tradicional dèficit de serveis del Poblenou, extremadament greu en els camps de l’ensenyament, la sanitat i els transports. A més, seguien sense solució vells problemes com la contaminació, l’aïllament del barri entre l’autopista i les vies, o les periòdiques inundacions per manca d’una xarxa adequada de clavegueres. Els incendis sovintejaven motivats pels riscos que oferia l’existència de tanta indústria.
La restringida oferta educativa pública va fer que moltes generacions realitzessin els seus estudis a centres de fora del barri o a escoles privades i acadèmies. Les principals escoles eren Arnau, Llull, Pius XII, Lope de Vega les Franciscanes, Almi, donya Quimeta, l’Aliança Escolar, Mossèn Pius Bosch, Cots, Domingo, San Luis... Posteriorment, escoles com Voramar, Montseny i Grèvol foren un reforç per pal·liar aquestes insuficiències. El centre de formació professional Poblenou amplià el sistema educatiu.
A meitat dels anys 70 es construeix el metro que enllaçarà més fàcilment el barri amb la resta de la ciutat. I el 1977 s’inaugurà.
Les insuficiències al Poblenou foren les condicions necessàries pel naixement del moviment veïnal. Però el fet que funcionà com a detonant fou el Pla de la Ribera, projecte impulsat el 1966 per un grup de grans empreses que disposaven de solars i fàbriques al sud del barri, i que constituïren la societat Ribera S.A. Dos anys més tard, l’ajuntament de Porcioles aprovà el projecte. Es tractava de construir una gran urbanització davant de la platja, separada del barri vell per mitjà d’una autopista. El Pla suposava el desnonament de més de 15 mil veïns, a més de la pèrdua de llocs de treball a les moltes empreses que calia enderrocar i un munt de repercussions negatives sobre el barri, entre elles la desaparició de la seva estructura tradicional. Cinc anys més tard -però-, quasi 8 mil impugnacions aconseguiren aturar el projecte.
El 1969 apareix la clandestina "Comissió de Barri" que, més tard, es convertiria en l’Associació de Veïns del Poble Nou. El 1970 es fundà la del Taulat, en oposició al Pla de la Ribera.
L’Associació de Veïns del Poble Nou engegà a principi dels 70 diverses campanyes com ara la reivindicació d’un institut als terrenys on havia hagut el Centre de Protecció de Menors; la denúncia dels fums de l’empresa Fertrat; la recuperació de la platja convertida en un abocador; la vindicació de les condicions d’habitabilitat; l’oposició al Pla Comarcal del 76; el suport als obrers d’Iberia Radio...
Amb la transició i l’arribada de la democràcia, s’inicià un període d’efervescència política, en el qual les associacions de veïns i entitats assoliren les màximes fites d’activitat i participació.
Es recuperen les tradicions populars i les festes majors als carrers. De nou, la gent competeix per guarnir el seu tros i organitzar balls o activitats per als infants.
L’Associació de veïns organitza el que serà el tradicional concert d’havaneres a la placeta Prim i a la platja es fan sardinades populars. La festa és de tots!
El 1978 neix una nova entitat: l’Ateneu La Flor de Maig, ubicada a l’antiga seu de la cooperativa de igual nom. Aquest mateix any, s’inaugura al cap de la Rambla el conjunt escultòric de Josep Ricart dedicat al Dr.Trueta, fill del barri, com també l’escriptor Xavier Benguerel i els artistes plàstics Enric Casanovas, Ramon Calsina i Josep M.Subirachs, entre d’altres personatges que ha donat el Poblenou.
Arribà el lent acompliment de moltes de les reivindicacions pendents dels darrers anys. El 1980 se signava un acord per recuperar Can Felipa per al barri; l’estiu de 1981 començava la recuperació de la Mar Bella; el 1982 les obres de l’institut de Wad-Ras.
L’ajuntament, però, s’han hagut d’enfrontar a algunes reivindicacions veïnals, com ara la d’espais lliures en els terrenys de l’antiga fàbrica de la Paperera, o als endèmics problemes produïts per les agències de transport.
La nominació olímpica de Barcelona el 1986, i la decisió d’instal.lar la Vila Olímpica al sector d’Icària obriren un període de grans transformacions al Poblenou. La construcció de la Nova Icària, zona residencial per a 15 mil nous veïns, alliberaria tota una zona industrial molt degradada i obsoleta. Tot i així, s’aixecaren veus crítiques davant de l’operació urbanística més important dels darrers anys feta arreu del país. Les associacions ciutadanes es dedicaren a fer el seguiment de les obres per poder avaluar les conseqüències que podrien tenir al nou sector i a la resta del barri. La principal pregunta que es formulava era quina seria la composició social del nou barri, i si els habitatges serien de preus assequibles, com en principi correspondria a una iniciativa on s’estaven esmerçant tants diners públics. Les sospites que els preus dels pisos estaria només subjecte a les lleis del mercat immobiliari va fer que a tombant del 1990 s’iniciessin campanyes ciutadanes sol.licitant habitatges socials.
Tot i que els primers enderrocs realitzats foren els de la fàbrica de Gas de l’Arenal i els de Crédito y Docks, ambdós el 1986, els decisius s’iniciaren l’agost de 1987. Anteriorment s’havien dut a terme les expropiacions, que afectaren 42 fàbriques i 109 negocis. La major part de les empreses acceptaren de grat, donat que moltes ja feia temps que havien previst d’abandonar la zona, i altres aprofitaren l’avinentesa per rescindir contractes i reduir plantilles. En alguns casos, el preu demanat pels propietaris o les indemnitzacions sol.licitades pels llogaters eren exorbitants.
Els treballs permeteren la realització de grans obres d’infrastructura, com la xarxa de col.lectors, el clavegueram, la supressió de la depuradora del Bogatell, el soterrament de la línia fèrria cap a les Glòries, la desaparició de la línia de la costa possibilità el cinturó del litoral soterrat parcialment, i la definitiva recuperació de la platja.
El 31 de maig de 1989, el que havia estat el primer tren que travessà el litoral poblenoví feia el seu darrer viatge simbòlic.
Les Olimpíades del 92 tingueren un gran impacte urbanístic però també social per al barri: aquest s’obria definitivament al mar i a la resta de la ciutat.
El 1991 s’inaugurà el Centre Cívic de Can Felipa, alhora que la nova seu del Club Natació Poblenou. I es remodelava la Rambla, l’artèria principal del barri.
A finals dels anys 90 i a tombant del segle XXI, un nova campanya de grans transformacions urbanístiques plana sobre el Poblenou: la Diagonal s’obre fins al Besòs i els antics espais industrials a l’est del barri esdevenen noves zones residencials.
El Poblenou tradicional, el vell Poblenou, resta encaixat enmig de la inevitable modernitat que, si bé aporta avantatges, també problemes en elevar-se els preus del sòl i dels habitatges. Ja no es tracta solament d’una transformació urbanística sinó que és alhora paisatgística i sociològica.